UNA MICA D’HISTÒRIA.

 

Tot va començar a finals del segle XVIII (1798) quan es va començar a construir la que avui en dia és la nostra parròquia de Sant Cristòfol. La gent de Premià de Dalt que es dedicava a la pesca s'anava establint a Premià de Baix. El comerç amb Amèrica, la pagesia, la floricultura... van crear la necessitat de l'aixecament de l'església. Això implicava que tota la població pogués ser acollida dins de l'edifici.  

L’any 1836 Premià de Baix es converteix en Premià de Mar, sota l’advocació de Sant Cristòfol. I el 1841 s’erigirà com a parròquia pròpia. El 1854 es va acabar de construir l'església. El 1848 arribarà el primer tren... A partir d’aleshores l’evolució de la població serà vertiginosa.

Premià de Mar és una vila i municipi de la comarca del Maresme. Se situa al litoral de la comarca, entre el Masnou, Vilassar de Mar i Premià de Dalt, a uns vint quilòmetres al nord de la ciutat de Barcelona.

L'actual Premià de Mar era antigament un petit barri mariner de Premià que es segregà de l'actual Premià de Dalt (aleshores Sant Pere de Premià, o simplement Premià), l'any 1836. Sant Cristòfol fou el patró de la nova vila. La inauguració de la primera via fèrria entre Barcelona i Mataró, l'any 1848, va afavorir notablement el creixement del poble.

El nucli urbà inicial s'estengué al llarg de la carretera de Mataró (Camí Ral) i al voltant de l'actual carrer de Sant Antoni i de la plaça de l'ajuntament i l'església de Sant Cristòfol. Les antigues cases típiques premianenques (de les quals avui se'n conserven encara moltes al nucli antic) són construccions de façana blanca, de planta baixa i pis, amb una àmplia finestra amb reixa que dóna al carrer i generalment amb pati al darrere.

Cap a finals del segle XIX i inicis del XX, Premià de Mar va patir la temuda plaga de la fil·loxera, que va fer desaparèixer totes les vinyes existents al poble. Posteriorment, començà a desenvolupar-se una important activitat industrial en el sectors tèxtil, metal·lúrgic i de la construcció, amb la implantació al poble d'algunes fàbriques importants com Lió, Can Za, La Propagadora de Gas o el Vapor Vell.

Després de la Guerra Civil, l'activitat del sector serveis va anar guanyant terreny a mesura que Premià de Mar s'anava consolidant com un lloc d'estiueig. El Bellamar (juntament amb l'estació de RENFE) fou durant molt de temps l'únic edifici que s'aixecà entre les vies i el mar. Era un local de restauració amb una discoteca i tenia una petita platja de pagament. A començaments de la dècada dels 90 fou enderrocat, ja que violava la Llei de Costes. Avui només se'n conserva el nom de la platja.

A partir de finals dels anys seixanta començà una extensió ràpida de la superfície urbanitzada, especialment cap a la banda de muntanya fins a enllaçar amb els barris perifèrics de Premià de Dalt al límit de l'autopista Barcelona-Mataró. També s'urbanitzà la popularment anomenada Gran Via (aleshores Avenida del 27 de enero) on es construïren edificis d'apartaments i de més d'alçada. Paral·lelament en les zones més perifèriques tocant a mar proliferaren les construccions de torres d'estiueig i habitatges unifamiliars. Entre mitjans i finals dels anys 80 es van acabar d'edificar els dos extrems nord i sud del poble, coneguts com Can Pou i El Palmar, edificant-se en el primer els instituts d'ensenyament secundari Serra de Marina i Cristòfol Ferrer.

Mereix especial esment el barri de Santa Anna - Tió. Situat a l'extrem nord de la ciutat, és un cas únic de barri amb doble gestió, donat que la meitat del mateix pertany a Premià de Mar i l'altre meitat a Premià de Dalt. La manca de comunicació amb els centres d'ambdós pobles i l'estigmatització com a barri de migració durant els anys seixanta, l'han fet mereixedor d'especial atenció a la Llei de Barris de 2010.
 
 
 
Panoràmica interior 

Información adicional